Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956) va ser un arquitecte, polític i historiador de l’art, figura central del modernisme català i del catalanisme polític de començaments del segle XX. Es va titular com a arquitecte el 1891, i molt aviat va destacar amb obres com la Casa Martí, seu dels Quatre Gats, o la Casa Amatller, integrant-se en el corrent modernista amb un estil propi, ric en detalls neogòtics i ornamentació simbolista. Va compaginar la seva activitat arquitectònica amb la política: va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat a les Corts espanyoles, i el 1917, president de la Mancomunitat de Catalunya. Des d’aquesta institució impulsà grans reformes en infraestructures, educació i cultura.
Després de la dictadura de Primo de Rivera, va quedar al marge de la política, però no va deixar mai l’activitat intel·lectual i científica. Va ser membre actiu de l’Institut d’Estudis Catalans i de nombroses entitats culturals i científiques. La seva trajectòria combina l’acció pública, l’arquitectura i la recerca històrica. A més, va tenir un paper cabdal en la conservació del patrimoni romànic català, amb estudis i expedicions arreu del territori. Morí el 1956, deixant un llegat d’enorme importància per a la cultura i la identitat catalanes.
L'art no pot deslligar-se de la identitat d'un poble
Catalunya és una nació que s'expressa també a través del seu art
— Josep Puig i Cadafalch
Avui és reconegut com un dels grans renovadors culturals i nacionals de Catalunya. El seu llegat s’estén per diversos àmbits: l’arquitectura —amb edificis emblemàtics a Barcelona—, la historiografia —amb obres sobre romànic, gòtic i urbanisme— i la política cultural. A Barcelona, Mataró i arreu del país, carrers, escoles i institucions porten el seu nom. El seu exemple combina visió, rigor i compromís, i representa una de les figures més completes del catalanisme cultural i científic del segle XX.
Puig i Cadafalch va contribuir de manera decisiva a l’evolució de l’arquitectura catalana cap al modernisme, integrant influències gòtiques, medievals i vernacles amb un llenguatge innovador. Les seves obres arquitectòniques —com la Casa Amatller, la Casa de les Punxes o la Fàbrica Casaramona— són referents del patrimoni modernista, i mostren una síntesi entre funcionalitat, estètica i simbolisme nacional.
La pedra parla; cal saber escoltar-la
— Josep Puig i Cadafalch
Més enllà de l’arquitectura, va ser un dels fundadors de l’arqueologia científica catalana, centrant-se especialment en l’art romànic. Va documentar i catalogar centenars d’esglésies, pintures murals i escultures de Catalunya, Andorra i el Pirineu, impulsant la creació de museus i la protecció del patrimoni. En l’àmbit polític, com a president de la Mancomunitat (1917–1923), va defensar l’autonomia administrativa i el progrés cultural de Catalunya, creant escoles, biblioteques, laboratoris i xarxes de carreteres. També va impulsar institucions científiques com l’Institut d’Estudis Catalans i l’Escola Industrial. El seu pensament connectava el coneixement tècnic amb la reconstrucció nacional catalana, entenent la cultura com a eix del progrés. El seu paper intel·lectual va ser fonamental per crear una consciència col·lectiva moderna i cohesionada.
La nostra arquitectura ha de ser fidel al nostre esperit,
com la llengua ho és al pensament
— Josep Puig i Cadafalch
