Francesca Bonnemaison i Farriols (Barcelona, 1872–1949) va revolucionar el panorama educatiu de les dones a principis del segle XX a Catalunya. Filla de família burgesa amb valors catòlics i catalanistes, va rebre una educació poc habitual en una època en què les dones tenien accés molt limitat al coneixement. El 1909 va fundar l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, una institució única a Europa, dedicada a la formació cultural i tècnica de les dones obreres. Bonnemaison volia que les dones accedissin al saber i als oficis, i millorar la seva condició social i professional. En una societat profundament patriarcal, Bonnemaison defensava el dret de les dones a tenir una educació de qualitat, orientada tant al desenvolupament personal com a la inserció laboral.
En l’àmbit de la cultura, va fomentar la lectura, l’art i el pensament crític entre les dones, i es va anticipar als moviments d’emancipació femenina que vindrien dècades més tard. Durant la Segona República, va participar activament en la campanya pel vot femení (1931) i va ser una de les primeres dones en presentar-se a unes eleccions municipals (1934), encara que no fou escollida. La seva tasca es va mantenir activa durant dècades. Va tenir un impacte enorme en la vida de milers de dones barcelonines, i encara avui, la seva figura és recordada com una precursora de la igualtat d’oportunitats en l’accés al coneixement.
El 28 de març de 1909, Francesca Bonnemaison va fundar la primera biblioteca per a dones d’Europa, la Biblioteca Popular de la Dona a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. Es va avançar 17 anys a la Fawcett Library de Londres (1926), i 22 a la Bibliothèque Marguerite Durand de París (1931). L’any següent, el 1910, l'espai va ampliar-se, amb la creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que oferia conferències i cursos de taquigrafia, costura, delineació o educació física, entee altres. El 1911, la institució ja comptava amb un fons bibliogràfic de 5.000 volums, gràcies a donacions, ajuts i quotes. També oferia formació en oficis, idiomes, ciències domèstiques, higiene, música o art, entre altres, i una bossa de treball. El curs 1934/35, un any abans de l'inici de la Guerra Civil, l’Institut va arribar a tenir més de 6.200 alumnes, esdevenint un model que altres ciutats van mirar d’imitar.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, Bonnemaison es refugià a Suïssa, prop del seu fillol Cambó, a qui feia de secretària, on va restar durant tot el conflicte. En absència seva, l’Institut va ser confiscat per la Falange Española i rebatejat amb el nom de Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS, que el va buidar de contingut progressista i va canviar les seves funcions originals.
Bonnemaison retornà a Barcelona el 1941. Des d'aleshores i fins a la seva mort, el 1949, es desvinculà de l'Institut, i centrà les seves activitats en la participació en esdeveniments culturals i religiosos de caràcter catalanista, aliens al nou règim franquista. La seva vida va estar marcada pel compromís amb l’educació, la cultura i la dignificació femenina, i encara avui, la seva figura és recordada com una precursora de la igualtat d’oportunitats en l’accés al coneixement.
L’any 2004, després d’un moviment veïnal i reivindicatiu, l’edifici va recuperar el seu esperit original i va ser rebatejat com a Espai Francesca Bonnemaison. La força innovadora de Bonnemaison i la rellevància del seu llegat en la cultura i l’empoderament de les dones a Barcelona continua inspirant projectes educatius i feministes encara avui.
